21.11.08
Un any més, des de l’Institut Català de les Dones, i des de la mateixa Delegació territorial del Govern a les Terres de l’Ebre, volem commemorar en tots vatros el Dia Internacional contra la Violència Masclista.
Aquest any farem dues celebracions, la d’avui, més festiva, amb el concert de gospel que tot seguit escoltarem, i la commemoració institucional que portarem a terme a la seu de la Delegació del Govern, al Palau Abaria, el dimarts que ve, a la qual hi esteu convidats.
Enguany fa 48 anys dels fets que van motivar aquesta commemoració. Avui recordem l’assassinat de tres germanes, de tres activistes polítiques que lluitaven contra la dictadura militar a la República Dominicana, tres defensores dels Drets de les dones assassinades per ordre del General Trujillo el 25 de novembre de l’any 1960.
El 17 de desembre de 1999, l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 25 de novembre com el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona.
Recordem des de llavors la mort de Minerva, de Patria i de Maria Teresa Mirabal. Però, malauradament, les convencions internacionals podríem haver triat qualsevol data per commemorar aquesta diada. Qualsevol dia de l’any han mort, i moren encara avui en dia, dones víctimes de la violència masclista. Moren a la República Dominicana, al tercer món, al primer món, a Catalunya i, també, aquí a les Terres de l’Ebre.
Podríem commemorar la mort aquest any a Catalunya de Rebeca, de Sanae, de Rosa, de Fostine Marine, de Fàtima, de Federica, de Diana Gisela, de Fuensanta, o de qualsevol atra dona. O podríem commemorar la mort d’una dona de la Ràpita que fa uns pocs mesos va salvar la vida perquè el seu marit no va encertar a tocar cap òrgan vital en les diferents ganivetades que li va clavar, va salvar la vida perquè les seues filles ja tenien prou anys com per avisar la policia.
Una commemoració, la d’avui, amb l’objecte de sensibilitzar, de conscienciar, de fer visibles uns actes de violència dramàtica que, per desgràcia, tot i ser global, tot i ser una commemoració internacional, cap racó del país se’n pot sentir al marge, cap poble del nostre territori, per menut que sigui, se’n pot sentir exclòs.
A tot arreu hem hagut de contemplar la mort de dones en mans d’uns homes que se suposa que algun dia les havien estimat. Casos molt visibles. Comptats. Puntuals. Però cada dia, dones dels nostres pobles pateixen situacions de violència masclista, de violència física, de violència sexual, de maltractament psicològic, de discriminació laboral, patint-ho sovint en silenci, en soledad. Casos menys visibles, que no surten gaire als mitjans de comunicació, però també dramàtics, i els trobem a tot arreu.
La d’avui és una ocasió excel·lent per fer memòria i recordar les dones que ens han precedit en la lluita per la igualtat, i per reconèixer l'esforç, la feina i la dedicació de les associacions defensores dels drets de les dones. Una ocasió que ens ha de fer reflexionar sobre la situació real de les dones avui en dia. El cert és que la igualtat de drets i d’oportunitats, que haurà de garantir el nostre marc legal i jurídic, no troba reflex en la pràctica. I la violència no és més que una conseqüència, la més dramàtica, d’aquesta desigualtat entre l’home i la dona.
Per lluitar contra la violència, cal implantar la cultura de la pau. Per lluitar contra la violència envers les dones, a més a més, cal lluitar contra l’arrel del problema, el masclisme, la desigualtat entre l’home i la dona. Cal desplegar accions encaminades a qüestionar el model masclista que suposa que ser home dóna algun tipus de dret o autoritat especial sobre les dones.
La tolerància zero en allò referent a la violència contra les dones ha de ser la constant en l’activitat de totes i cadascuna de les administracions públiques. Actualment, aquests actes violents han superat l’esfera privada, per ser considerats com un atemptat a la mateixa societat i als drets humans, en la mesura que es contradiuen amb principis fonamentals de l’ordenament jurídic.
La igualtat, la llibertat, la seguretat i el lliure desenvolupament com a persones són valors clau en el funcionament de tota societat que es vulgui qualificar d’avançada, democràtica i moderna. Correspon a tots els poders públics, sense excepció, garantir que aquests valors siguin respectats i esdevinguin una realitat.
El valor de la igualtat, la lluita contra la discriminació per raó de sexe, la necessitat de remoure qualsevol obstacle que impedeixi que les dones i els homes tinguin les mateixes oportunitats són compromisos amb la defensa dels Drets Humans. Malgrat l'impuls de les administracions públiques per acabar amb les desigualtats i les injustícies, aquests esforços encara resulten insuficients. Cal anar més enllà per tal de construir un país on les dones i els homes gaudeixin plenament d'una veritable igualtat d'oportunitats en l'exercici de la seva llibertat i de la seva diversitat.
Canviar la cultura de la violència en la qual vivim per la cultura de la pau, del respecte, no és, sens dubte, una empresa fàcil, i sabem que aquest treball implicarà unes quantes generacions. Per poder posar fi a la vinculació entre masculinitat i violència cal una estratègia de pau que incumbeix a tots els homes, no només als que exerceixen pràctiques brutals. El projecte de cultura de la pau i d’educació per la pau ha de passar per col·locar la vida en el centre de la cultura i de la política.
Com a ciutadans que volem pertànyer a una societat plural, avançada, democràtica i defensora dels Drets Humans, ens és extremadament dolorós ser testimonis diaris i muts del fet que conciutadans nostres utilitzin la violència, en molts casos extrema, contra les persones a les quals una vegada van prometre estimar i cuidar.
En les mans de tots està treballar activament per evitar qualsevol intent de comprensió o de justificació d’aquesta violència. No volem ser còmplices silenciosos.
